Pròleg

El Fabra diu que “adulterar” és “desnaturalitzar mesclant-hi una substància estranya”. I de fet, tothom sap que molts dels aliments que es troben al mercat estan més o menys desnaturalitzats i viciats; és a dir, adulterats. Aquestes adulteracions en molts casos són inofensives però en molts d’altres perjudiquen la salut. Tant en un cas com en l’altre, el que si és cert és que modifiquen la qualitat original del producte.

El meu objectiu és familiaritzar el lector amb algunes d’aquestes adulteracions i explicar-li la manera de descobrir-les per mitjà d’anàlisis senzilles a l’abast de tothom.

Com molt bé algú pot objectar, algunes d’aquestes adulteracions són autoritzades per la llei i per tant, han perdut el seu caràcter de vici. Així allò que era una falsificació clara ha esdevingut un grau més del procés de fabricació.

Jurídicament potser s’hauria d’admetre aquest raonament; però des d’altres punts de vista, malgrat la legalitat, la raó desapareix. I precisament són aquest altres punts de vista els que defenc. El consumidor conscient escarmentat i desconfiat en front de la contínua erosió de qualitat que tots veiem en els aliments.

La llei autoritza la utilització en determinades proporcions de certs colorants, conservatoris i altres additius en alguns aliments; però nosaltres creiem que són preferibles els aliments sense additius per moltes lleis i reglaments que existeixin. Aquestes legislacions garanteixen el bon estat del producte però no es preocupen del gust, l’olor, la consistència... és a dir, de la seva qualitat. I per això, arriben a les nostres taules tomàquets insípids, fruites sense olor ni gust, llegums sense sabor, ous passats o, encara pitjor, pernil dolç que sembla plàstic, embotits fets de fècules i colorants però sense carn de porc... Pel que fa als casos en els quals les lleis i reglaments autoritzen determinades adulteracions en els aliments, creiem que la posició de tota persona responsable, amb un mínim de sentit crític i una certa independència de criteri en front de les pressions publicitàries, ha de ser l’escepticisme.

A cinquanta anys, pocs banys

De la mateixa manera que la raça humana és el resultat d'un procés d'evolució i transformació constant la persona que madura i desenvolupa una personalitat pròpia s'adona que forma part d'aquest procés d'evolució a nivell individual, i que aquest procés mai té fi .

No arriba un punt en què dius "D'acord, ja no puc millorar i créixer més, em planto" si no que acabes acceptant que vius en un món de continu canvi i aprens -si aconsegueixes un mínim de saviesa- a fluir amb el canvi en comptes de oposar-te o capficar-te a voler "madurar" i estar una mica acabat -recorda la fruita, la que està "acabada" només li queda esperar a la mort-.

Aprendre és important perquè t'ajuda a créixer i a sobreviure. En aquest cas, s'ha establert un vincle important entre una conseqüència (o causa final) relacionada amb l'aprenentatge.

És possible utilitzar diferents paraules connectives per explorar o "auditar" les diferents "causes" relacionades amb determinat valor o criteri. Un mètode senzill consisteix a triar qualsevol valor i recórrer sistemàticament amb ell tots els connectius, per tal de descobrir qualsevol altra associació o pressuposició de suport.

Construïm i reforcem les nostres creences i els nostres valors basant-nos en mapes cognitius, experiències referents, suport relacional i altres eines disponibles. Tot això constitueix les "raons" per les quals creiem d'entrada en alguna cosa. Tant per reforçar les nostres pròpies creences respecte als nostres valors i objectius, com per influir sobre les creences d'altres persones, necessitarem identificar aquestes "bones raons" per creure en alguna cosa, més probable serà que vam crear en això.

Si ens preguntem com:	Tindrem que buscar una resposta a la següent pregunta:
És això desitjable?	Per què és desitjable?
És possible aconseguir-ho?	Per què és possible?
Quin és el camí que cal seguir per aconseguir-ho?	Per què és aquest el camí adequat?
Sóc capaç de completar aquest camí?	Per què sóc capaç de completar-lo?
Mereixo completar aquest camí i aconseguir el que desitjo?	Per què m’ho mereixo?

Els ous frescos

La creixent industrialització en la cria de certs animals comporta l’avantatge de poder obtenir proteïnes a un preu molt reduït; però també comporta la degradació de la qualitat de molts productes (degradació del gust, color, olor… ). Rarament aquesta reducció de la qualitat va aparellada amb un augment de proteïnes; per la qual cosa, l’anàlisi del color i de l’aspecte general d’un producte ens informa del seu valor alimentós amb un mínim marge d’error.

Hi ha experiments que ens permeten conèixer l’estat dels ous de gallina que hom troba al mercat. L’estat dels ous cada dia és pitjor; i és convenient posar-los per exemple a la nevera amb la punta cap a baix, així ens duraran més dies.

Els ous, a partir dels quals es reprodueixen les gallines, porten germen i reserves pel seu creixement (rovell i clara) embolcallats  en una closca porosa. Aquests ous poden ser fertilitzats pel gall o poden no ser-ho. Abans, els fertilitzats s’anomenaven “de granja”, però avui aquesta denominació ja no serveix per l’abús impropi que d’ells s’ha fet. En un ou fertilitzat i incubat, el germen utilitza les reserves acumulades per convertir-se en un nou ésser.

Les closques d’ou tenen uns 7000 porus, aproximadament, a través dels quals respira l’embrió. Porten molta calç i segons la raça de les gallines agafen un  color o un altre; per tant, el color no és mai un indicador de qualitat. A través dels porus de la closca, l’ou perd la seva humitat i el volum de la cambra d’aire que té en el seu interior augmenta. A fi que es conservin molt de temps hi ha gent que els cobreix de cera. La porositat de la closca es pot comprovar submergint un ou en aigua: en l’extrem superior i en la seva superfície apareixen petites bombolles d’aire.

Dia mundial de la salut 2017

La depressió consisteix en la pèrdua d’interès per les activitats habituals, la manca d’il·lusions i la gran dificultat per realitzar coses que, en un altre moment havien estat fàcils i rutinàries. En la depressió hi ha una gran pèrdua de la força de voluntat i una gran apatia. Sovint els pensaments i els actes estan alentits. És com inactivitat i tristesa. L’afectat se sent com si hagués perdut tota la seva energia, com un motor sense benzina. Per a aquells qui conviuen amb el pacient pot ser molt frustrant. El pacient acostuma a recloure’s al seu llit o a la seva habitació, dorm molt i s’abandona físicament, però no resulta tant difícil de controlar. El problema és que darrere d’aquest comportament menys conflictiu hi ha un gran patiment personal, difícil d’entendre per que no l’ha viscut directament. El pacient se sent indolent, inútil, frustrat. Abans de començar una cosa ja se li han acudit cent raons per no fer-la. Les petites obligacions del dia a dia se li fan una muntanya. Només li vénen al cap idees negatives. De vegades sembla que la mor és l’única solució… Afortunadament, hi ha solucions molt millors, però la persona deprimida és incapaç de veure-les i cal insistir molt per tal que confiï en el tractament mèdic. La depressió s’acompanya d’una distorsió molt peculiar del temps: el passat i el futur és contaminen de la vivència depressiva. Un pacient que  havia començat una fase depressiva feia una setmana, afirmava, convençut: “Aquesta depressió no se’m curarà mai, fa anys que l’arrossego.” Curiosament, quan es va recuperar, allò que deia era: ”Ara ja estic bé. Mai més no em tornarà a passar, és impossible.” Dos anys després, en una recaiguda, tornava a defensar que sempre havia estat deprimit, quan jo sabia perfectament que s’havia trobat bé durant dos anys. Aquesta sensació de fatalitat es la que condueix a la desesperació i pot facilitar una de les complicacions més greus de la depressió: el suïcidi.