En primer lloc perquè en molts casos les lleis i els reglaments en qüestió han estat hàbilment suggerides -i a vegades redactades- pels propis industrials interessats. En segon lloc perquè si bé es coneix el caràcter inofensiu de petites dosis d’adulterants legalitzats, es desconeixen els seus efectes acumulatius a llarg termini. En tercer lloc, perquè quasi totes les proves de referència sobre la seva iniquitat es realitzen en animals de laboratori i no en éssers humans. En quart lloc perquè en molts països en els quals aquests tipus de regulacions existien des de feia molts anys, de cop i volta s’han prohibit uns additius, fins llavors oficialment inofensius, per ésser perillosos per la salut. És el cas dels aclamats dels Estats Units, entre altres.
Per a nosaltres
la qüestió no ofereix cap dubte; entre un embotit legítim de carn de porc i un
hipotèticament legal pseudo-embotit fabricat amb fècules, colorants i grassa
vegetal, l’elecció és evident; com ho és també la tria entre un iogurt amb penicil·lina
i un altre sense, entre vins aigualits i vins sense aigua, entre patés o
xoriços amb o sense fècula, entre ous de gallines que corren pel camp i ous
trets de cambres frigorífiques provinents de gallines enclaustrades i
alimentades amb farina de peix.
Pretenc que aquest escrit que he inicial en la pàgina titulada
“Els ous frescos” i que pot ser que duri unes quantes publicacions més, és a
dir que pot ser seran unes deu pàgines més, tot dependrà de com vagi fluint la
meva inspiració, el que deia presumeixo sigui l’instrument senzill i pràctic
que ajudi a descobrir els vicis amagats en els aliments; i espero que el seu ús
continuat li permeti millorar la qualitat de l’alimentació familiar tant en
benefici del paladar com de la salut de tots.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada